Sovint hom parla en termes negatius de tot allò que ve de lluny per quedar-se. En relació amb les espècies exòtiques, aquesta postura té un fonament en experiències desastroses i ben documentades... però no sempre respon a la realitat. De fet, hi ha espècies vulgars, o fins i tot invasores, que contradiuen els prejudicis tan arrelats en aquests adjectius. Perquè són una autèntica benedicció; en aquest cas, àuria.
De mitjans d’hivern fins a finals de primavera, els camps i els terrenys alterats es vesteixen amb aquesta herba anual. Pot superar el metre d’alçada, amb una tija ben dreta, sense pèls i ramificada a la part superior; les fulles són molt dividides (pinnatisectes) i fan una olor reïnosa. Destacant al capdamunt d’aquest suport de color verd intens, els capítols llampants s’obren a la llum del sol. Com en totes les margalides, cada “flor” (capítol) és un conjunt nombrós de petites flors agrupades, de les quals només les perifèriques tenen una lígula (un “pètal” de la margalida). Normalment les lígules són d’un groc intens, però també hi ha plantes que les tenen de color blanc a la part més externa. De bon matí, les lígules es troben decaigudes, però a mesura que avança el dia recuperen la seva posició radial, que serveix per atreure un exèrcit de pol·linitzadors.
A les Balears tothom coneix aquesta herba, però amb una varietat destacable de noms populars: margalidera, margalides, sardonaia, bolitx, embolic... Per si no hi havia prou confusió, els botànics n’hi han afegit. En efecte, aquesta espècie es classificava fins fa poc dins el gènere Chrysanthemum. Un nom d’arrel grega, que ja era emprat per Plini el Vell al segle I, i que significa flor d’or. El gènere fou descrit per Linneu al 1753, en l’obra que marca l’inici de la taxonomia botànica. Amb aquest primer acte nomenclatural, es fixà la nostra margalidera com a l’espècie tipus del gènere; és a dir, que sempre hi havia de romandre. I tanmateix...
El problema és que la paraula crisantem s’aplica des de fa dos segles a un grup d’espècies de l’Àsia oriental, cultivades per les seves flors vistents (a la Xina des de segle XV a. C., a Europa des del 1789). Així, tenim una paraula que ha significat inequívocament una cosa durant mil·lennis i que la nomenclatura científica havia fixat... però que ara respon també a una altra que mou interessos comercials. Idò, els crisantems, amb totes les seves varietats i colors, fan furor als països rics, tot i que amb significats que varien molt segons la cultura. Per això són una part notable del comerç global en floricultura, que mou cada any la xifra astronòmica d’uns cent mil milions d’euros (sí, heu llegit bé: 1011, o 100.000.000.000 €). És evident que les consideracions històriques, filològiques i taxonòmiques no tenen cap suport financer comparable. Ni prop fer-s’hi! I malauradament, la ciència no sempre vetla per la coherència i el coneixement... així que, al 1999, el Congrés Botànic Internacional acordà (per un estret marge) canviar l’espècie tipus del gènere, per tal que aquest s’apliqui als crisantems cultivats i els seus parents salvatges. Resultat: floristes 2, botànics 0.
 |
| Crisantems, que li han pres el nom científic a les margalides. Imatge del llibre Bolgiano's capitol city seeds (1953) |
Les espècies mediterrànies, que avui sabem són més properes a la camamil·la vera, o inclús a la camamil·la de camp, quedaren orfes. Calia donar-los un nom, i aquest es va trobar en el bagul polsós de les sinonímies oblidades. Així, s’engloben actualment al gènere Glebionis, proposat al 1826 pel comte Alexandre de Cassini, que fou pioner en l’estudi de les compostes. Aquest nom significa propi de la terra, en al·lusió al seu lligam amb els camps conreats. Ja em direu, quin gentilici més humil: talment com els serfs de la gleva de l’Europa feudal. Si el canvi de nom proposat per aquest aristòcrata fos rellevant, seria una caiguda lliure en l’escala social!
En tot cas, el que no s’ha canviat és el nom específic, que vol dir per fer corones. Es tracta d’un costum molt antic per expressar tendresa amb un ornament natural i senzill, però alhora insuperable en la seva bellesa. El faraons d’Egipte eren enterrats amb collars de margalides: enmig de tresors fabulosos que els havien d’acompanyar al més enllà, el daurat d’aquestes flors en fou l’atuell més bonic, i tal vegada el més sentit.
La nostra margalidera és segurament una espècie exòtica a les Balears. Introduïda fa molts segles, sens dubte, però de presència altament improbable abans de la colonització de l’arxipèlag. Hom pensa que és originària de la Mediterrània oriental, des d’on s’hauria escampat amb l’ajuda dels humans (i els seus vaixells) per altres àrees amb condicions semblants. Així, ha estat introduïda accidentalment a d’altres indrets del món amb clima mediterrani: a Califòrnia, i també al sud-oest d’Austràlia i a Sud-àfrica; en aquestes darreres regions, naturalment, floreix a la primavera austral (és a dir, d’agost a novembre). Tot i que sovint es considera una mala herba, només es troba en indrets alterats o remoguts; a més, es controla fàcilment arrabassant-la. Per tot això, el seu impacte en els ecosistemes nadius se suposa que és modest. Ara bé, i des del punt de vista agrícola?
Lluny de ser una plaga, aquesta planta és molt beneficiosa per a l’agricultura. La raó està en les seves defenses químiques, que li permeten créixer esponerosa i reproduir-se en el breu període que li és favorable. Nosaltres podem utilitzar aquest arsenal al nostre favor, sobretot tenint en compte que es tracta de substàncies molt més segures que els pesticides sintètics. Per exemple, si al sòl li apliquem les fulles i tiges de les margalideres que ja han florit (i que tenen una major concentració de substàncies tòxiques), controlarem els nematodes paràsits de les plantes cultivades, que moren en no poder mudar. Un avantatge clar d’aquest procediment és que altres organismes del sòl, incloent-hi els nematodes depredadors, que són beneficiosos, són considerablement menys sensibles a aquestes substàncies. I encara hi ha una altra utilitat agrícola, coneguda de fa temps: la presència d’insecticides del grup de les piretrines als capítols. Collits ja secs, es polvoritzen i es poden aplicar damunt les plantes de l’hort; d’aquesta manera se n’eliminen els pugons i erugues que les ataquen, però sense deixar residu, perquè són substàncies biodegradables i sensibles a la llum. Així doncs, la margalidera hauria de tenir un lloc destacat a l’agricultura intel·ligent (ecològica, integrada, o com se li vulgui dir).
Un fet sorprenent és que, malgrat la càrrega de verins que hi ha en aquesta planta, a molts indrets es considera un menjar exquisit. A Creta, de la mantilida hom en menja els brots tendres: crus, cuinats al vapor o bullits. Ara bé, cal evitar una cocció excessiva, i consumir-los amb moderació. Això es deu a que, per una banda, les parts verdes són riques en potassi, carotens i antioxidants; però per l’altra, la degradació amb calor d’alguns d’aquests composts pot donar lloc a dioxines i inhibidors de la flora intestinal.
Però, com una revenja en diferit, allà on la margalidera és més apreciada per cuinar és justament a l’Extrem Orient. Fa uns mil anys va ser introduïda a la Xina; allà es naturalitzà i s’escampà per diferents països, on les seves fulles són apreciades a la gastronomia local. A la cuina cantonesa s’anomena tonghao i s’empra en bullits, sopes, estofats i fritures. A la província de Jiansu, de les fulls mòltes se’n recull un suc verd, que un pic bullit serveix per tenyir i aromatitzar els qingtuanzi, boletes de farina d’arròs glutinós cuinades amb una mica de saïm i sucre. És un ingredient important de la truita d’ostres (oà-txian), plat estrella de la cuina taiwanesa que es consumeix habitualment als àpats nocturns. A Corea en diuen ssukgat i se serveix com a un plat d’acompanyament (banchan). I al Japó, els cuinats servits en plat calent (nabemono) inclouen sovint shungiku. Ja ho veieu: ha triomfat fent el camí invers al dels crisantems cultivats (sí, sí, els mateixos nou-vinguts classistes que li llevaren fins el nom). El crisantem serà l’emblema de la casa imperial japonesa, però la margalidera, plebea i tanmateix plena de virtuts, no faltarà a totes les cases.
Curiosament, tot i ser una espècie coneguda d’antic, i que es cultiva en algunes zones, no ha sofert cap modificació deguda a un procés de domesticació. Ben al contrari del que s’ha esdevingut amb altres compostes, inclosos els pretensiosos crisantems: regalar un pom d’aquests, millor si és de les varietats més estrafolàries, als Estats Units és símbol d’amor, i a la Xina de joia i felicitat... però alerta! Perquè si a Austràlia expressen amor a les mares, a Itàlia és la flor de Tots Sants i obsequiar-los a un viu significa, com a mínim, una declaració preocupant. Per contra, la margalidera floreix humil i perfecta, lliure i gratuïta, aliena a l’estupidesa humana i disposada a oferir els seus secrets a qui els vulgui conèixer. Ja està bé, així: un regal de la natura que segueix essent completament salvatge.
Quan parlem d’espècies invasores, convé recordar que hi ha poques coses que siguin del tot blanques o negres, perquè entremig hi ha tota la gamma del gris... o del groc. I cada any, les humils margalides ens ho recorden, tot proclamant el triomf de la primavera amb l’esplendor dels camps daurats.
Cristian Ruiz Altaba
Servei d’Educació Ambiental
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies!