El pom de moro (Urospermum dalechampii), tresor dels camins

La biodiversitat ignorada (4)

Convé recordar-ho: es pot ser senzill sense caure en la vulgaritat. Perquè l’elegància, ja se sap, és una simple actitud; i la veritable bellesa, hom ho acaba descobrint, viu en allò que és simplement perfecte. Res a veure, tot sigui dit, amb la propaganda de moda o els articles de luxe! I és que, sens dubte, seria molt complicat trobar una definició precisa del que és ser elegant... En tot cas, el contrari és massa conegut: l’artifici pretensiós, tan abjecte com estèril.

L’escriptor italià Italo Calvino, després d’abandonar el Partit Comunista arran de la invasió d’Hongria i la revelació dels crims massius que tenien lloc a la Unió Soviètica, va fer un canvi de rumb en la seva obra literària. Enrere quedaven les il·lusions d’un realisme transformador; ara calia enfrontar-se a un món cada cop més complex, cada dia més incomprensible. S’imposava, doncs, un temps per a la reflexió des de la distància, des d’on mantenir tant la dignitat obligada com la integritat conquerida, tot això sense perdre ni la curiositat ni... l’elegància.

I això és exactament el que fa el protagonista de la seva deliciosa novel·la El baró rampant, qui de ben jove decideix enfilar-se als arbres per no baixar-ne mai més. Els pares del novel·lista li havien obert els ulls a la natura: son pare era agrònom, i sa mare, botànica. Amb aquest bagatge, el baró imaginari tresca per tota casta d’arbres, i contempla esgarrifat com es destrueixen els boscs autòctons, sovint per fer lloc a plantes exòtiques, estranyes, inútils... El relat tracta la relació de l’individu amb la societat en la qual no es vol dissoldre. A més, però, conté una represa de l’ideal renaixentista del beatus ille: aquell qui assoleix l’amor i la felicitat allunyat del món i en comunió amb la natura salvatge. I ho fa en la forma d’un clam per la natura pròpia, tan meravellosa com ignorada. Tot entenent com a tal la natura humana i alhora aquella altra de les plantes.    

Per això cal afinar amb el significat de la paraula ruderal, que sovint s’empra com a sinònim de massa conegut, i per tant mancat d’interès. El terme prové del llatí rudus, que vol dir tros o runa, que al seu torn procediria llunyanament de l’antic indoeuropeu hrew, que voldria dir arrabassar o excavar. Així, dir que una planta és ruderal indica únicament la seva capacitat de viure en indrets alterats, com ara les vores de camins i horts. Cal puntualitzar, tanmateix, que una planta ruderal no té perquè esser una planta vulgar. De cap manera. Heus ací el viu exemple.

Quan arriba la primavera trobarem arran de qualsevol camí una planteta amb unes flors extraordinàries: a l’extrem d’un peduncle llarg i robust, s’obre un capítol (rarament dos o tres), amb un diàmetre de fins a sis centímetres, d’un intens color groc sofre o llimona. Examinem amb detall aquesta joia llampant. Com en totes les compostes, és en realitat un conjunt de moltes flors diminutes, apinyades. Les flors de la perifèria són diferents: cadascuna suporta una gran lígula, llarga i esvelta, que té la vora de la punta dentada i just tintada de negre. Per davall, les lígules són generalment ornades amb una banda rogenca, de manera que al capvespre, quan s’alcen per fer un recer que clou totes les floretes, llueixen amb un aspecte ben distint. A sota de tot aquest conjunt, les bràctees són gruixades, soldades a la base i arrenglerades, formant una copa verda que sosté tot el capítol. Aquesta inflorescència és formidable, i ho és tant en el seu conjunt com en els petits detalls que la componen.

En llengua catalana, aquesta planta rep una pila de noms diferents. Una varietat que revela una mica de l’ethos del país, oscil·lant sempre, ves quin descobriment, per totes les categories de la dialèctica aristotèl·lica: des de la poesia eròtica fins a la ximpleria més patètica, passant sempre, com no, pel tema gastronòmic. Comencem amb els que són francament poc imaginatius, derivats de la confusió: margalides, per exemple. Seguim amb els noms que la relacionen amb la llum, sigui per encendre-la, sigui per tancar-la, que ben mirat és igual si no estàs connectat a la xarxa elèctrica: llumenetes i apagallums. N’hi ha algun de lúgubre, per quan s’apaguen totes les llums: a l’Alguer en diuen cap de mort, ves a saber per què. Després en tenim una sèrie que requereixen una certa obsessió amb el bestiar i una mica més d’imaginació: morro de porc, morro de porcell, barba cabruna... Mencionarem també aquells altres que només se li podrien acudir a un pastor o porquer que du temps sense haver vist cap individu del sexe femení: cuixa de dona, cuixa-barba... (sense comentaris). Arribem als derivats del seu gust: herba amargant, amargall, amargot, margot... (d’això en parlarem tot d’una). I ens en queda un, que és el més bonic, però alhora el més estrany.

A Menorca i al Rosselló en diuen pom de moro. Un nom una mica exòtic, és clar, però molt misteriós... perquè totes les altres plantes amb un nom que parli “del moro” es diuen així per pura meravella del que era, efectivament, exòtic. En són exemples el blat de moro (el maís) i la figuera de moro (el nopal), que ningú no coneixia al Vell Món fins al segle XVI. I que no tenen res a veure amb els moros, que devien estar igual de bocabadats, perquè són vegetals originaris de Mèxic, d’on van arribar directament a la Mediterrània. També és el cas de la “poma de moro”, que avui en dia en diem tomàtiga; també coneguda com a tomàquet, o tomata, tomàtic, tomaca, domàtiga, o com li vulgueu dir, perquè totes aquestes variants procedeixen de xitómatl, una paraula nàhuatl (la lingua franca del gran Imperi Asteca). Aquesta verdura que no ho és (perquè ni és verda ni ha deixat mai de ser un fruit, però què hi farem) es va fer popular a Nàpols, que havia estat reconquerida per Ferran el Catòlic poc després de rebre Colom quan venia de descobrir Amèrica, i per això en italià se’n diu pomodoro. Però aquest no és el pom de moro!

En efecte, el pom de moro (molt diferent de la poma de moro: prohibit fer brometes, entesos?) és una planta autòctona. És una herba perenne, de fins a uns 40 cm d’alçada, vellutada, amb una arrel gruixada i ramificada, que li permet reproduir-se vegetativament. Les fulles formen una roseta basal, són força aspres al tacte i estan profundament dividides: els lòbuls tenen forma de dent, orientats cap a la base, excepte el darrer, que és més gran i té forma de punta de fletxa. També hi ha sovint fulles al peduncle floral, al qual abracen amb la seva base; aquestes són més petites i molles, i normalment senceres. Tot plegat, allò que dèiem de bon començament: una planta senzilla.

Fixem-nos ara en el nom científic del pom de moro. Té una etimologia que convé aclarir, perquè sense saber-la, pot donar lloc a equívocs lamentables. El gènere Urospermum no té res a veure amb la feina dels uròlegs ni dels andròlegs: es refereix a la cua que tenen els seus fruits negres, que acaben amb una mena de bec torçat, inflat i tuberculós a la base. A l’extrem oposat, cadascun dels petits fruits du un gran plomall, el qual li permet dispersar-se amb només un bri de vent; això li confereix la capacitat de ser de les primeres plantes a colonitzar espais erms i alterats.

L’espècie va ser batiada en homenatge a Jacques Daléchamps, qui fou un gran botànic del Renaixement (recordem la feliç coincidència amb la inspiració de Calvino en la botànica i aquest període històric). Originari de Normandia, va estudiar medicina a Montpeller (que havia estat del rei de Mallorca, ai las) i es va acabar instal·lant a Lió. Allà va publicar, al 1586, el primer gran tractat botànic modern, titulat Historia generalis plantarum. Que és al mateix temps una lliçó de com ser universal des del teu redol: lluny de ser una enciclopèdia de totes les plantes conegudes en un món que eixamplava vertiginosament les fronteres del coneixement, aquest llibre representa una flora local detallada, exhaustiva, monumental. Perquè abans de voler entendre la vegetació del planeta sencer, convé conèixer les espècies que tens més a prop. No fos cas que perdessis l’oportunitat de trobar-hi meravelles!

Aquest és el cas del pom de moro, que és realment una meravella al nostre abast. Pot créixer damunt una gran varietat de sòls, en indrets oberts, però no pot prosperar ni a les zones àrides i a aquelles altres que són plujoses. Troba un ambient adequat prop de les riberes de la Mediterrània occidental i central... i enlloc més. Aquesta distribució és sorprenentment restringida per a una planta ruderal. En efecte, la gran majoria de les espècies que en diem així es troben al llarg d’enormes regions, degut a les seves capacitats de dispersió i colonització. De fet, ruderal és quasi sinònim d’invasor... però no sempre, i aquesta és l’excepció: el pom de moro només ha estat introduït amb èxit a un sol indret, francament inesperat, que és a la remota illa de Tasmània, al sud-est d’Austràlia. I encara de manera prou puntual i minsa.

Ah, ens havíem deixat el tema amarg: és que el pom de moro és comestible, encara que menys apreciat que altres compostes ruderals, perquè l’arrel o les fulles crues són, efectivament, amargants. Així i tot, és ben present a les tradicions culinàries de diferents indrets de la Mediterrània. A Menorca hi ha qui la posa a l’amanida, i també com un ingredient per a les coquetes. Després d’un bull breu, i en combinació amb altres herbes salvatges (sobretot borratja i lletsó), el scenadiau (literalment, espantadimoni) o bellommu aporta un contrast gustatiu al prebuggiún, una salsa típica de la cuina de la Ligúria. A l’extrem oriental d’aquesta regió, però, es fregeix per farcir els raviolis anomenats gattafin. A l’Umbria, a més, les fulles del grugnole o catecacchia serveixen per fer una infusió digestiva; l’arrel s’aprofita igualment, i les poncelles es conserven com les tàperes. A la costa de la Toscana, les fulles crues i la infusió de l’amarago o  boccione maggiore també són apreciades. En canvi, a Sicília la scursunera giarna es consumeix cuita: fregida, o en truites i mandonguilles de carn o de verdures.

A l’Aspromonte, les altes muntanyes de Calàbria, on encara es parla en grecànic (descendent directe del grec arribat al segle VIII a. C. a la que fou anomenada Magna Grècia), hom en diu z´uccho. Aquest és el mateix nom que reben allà les diferents espècies de lletsons (del gènere Sonchus), que de fet s’assemblen en la forma i el gust de les fulles. Amb altres herbes salvatges bullides, se’n fa la chòrta vramena, trempada amb oli d’oliva i llimona. A la cuina grega (de la Grècia pròpiament dita), aquesta espècie no hi arriba, però les diferents versions de la xorta, sempre amb el seu toc d’herbes amargants, es consideren un dels motius per a la salut i longevitat dels habitants de Creta i altres illes.

Tanta afició per una herba de gust estrany té un fonament científicament provat: el pom de moro conté concentracions elevades de beta-carotè, vitamines A i E, calci, ferro i potassi. També ha demostrat tenir una gran capacitat antioxidant, és ric en fibra i proteïnes, i es considera diürètic, digestiu i tònic. Les virtuts d’aquesta planteta no acaben aquí, perquè s’empra com a remei per als problemes del tracte digestiu. S’ha comprovat que l’oli essencial (obtingut per hidrodestil·lació) té propietats antibacterianes interessants: en són especialment sensibles els bacteris gramnegatius. Entre aquests hi ha Helicobacter pylori, responsable de les úlceres gàstriques, i també Salmonella typhimuris, que és l’agent causant de la salmonel·losi, una infecció intestinal molt greu.

Qui comparteix la passió pel pom de moro són els insectes que troben aliment abundós a les seves flors. A banda de dípters i himenòpters, les flors llampants sempre hostatgen una varietat notable d’escarabats florícoles. Tots aquests animalons hi arriben atrets pel poderós senyal que són els capítols de groc cridaner, i hi van per treure’n profit; però des del punt de vista de la planta els visitants són allà perquè s’impregnin de pol·len i el duguin a les flors d’un altre individu. Un intercanvi indestriable: la menjua terrenal a canvi de l’eros vegetal. A fi de comptes, no anàvem tan errats amb el nostre ethos...

Per poc que hi pensem, ens acabarà assetjant un dubte existencial: si tenim una planta pròpia i exclusiva d’aquest costat del Mare Nostrum, que és una joia resplendent i que és facilíssima de cuidar i propagar... per què no s’utilitza per enjardinar, de la manera més econòmica i alhora més fantàstica, els vorals i les rotondes de les nostres carreteres? Mal d’entendre... O serà que per arribar a la simplicitat cal assolir una certa elegància amb els doblers públics? Hom podria adduir que diversos virus que ataquen plantes cultivades poden parasitar també aquesta, la qual podria actuar com a reservori de la infecció. El risc, però, sembla molt petit. I en canvi, la glòria d’aquestes flors és un valor per a qualsevol tros de terra. El fet és que no hi ha excusa que valgui. Sobretot si tenim present que al nord d’Europa es venen les llavors del pom de moro, apreciada com a planta ornamental. Fins i tot, en anglès en diuen golden fleece, en recordança del velló d’or que el mític Jàson i els seus heroics companys van anar a cercar, a bord del vaixell Argos, fins als confins del món conegut, a la llunyana Còlquida. De vegades necessitem que algú de fora ens faci copsar el valor immens del que tenim a la porta de casa...

I dels ideals renaixentistes, què ens queda? Oh, el pom de moro ens ho diu ben clar: ningú no pot triar el lloc on neix, ni pot evitar créixer en un erm, o fins i tot entre deixalles abandonades... però tens dintre teu la capacitat per florir esplèndidament, per omplir de bellesa el teu entorn i canviar així el món. Descobrint aquesta flor magnífica et pots sentir un més dels valents argonautes. Sense abandonar mai la senzillesa, amb elegància.

Cristian Ruiz Altaba

Servei d’Educació Ambiental