dimarts, 31 de maig del 2016

Actes Dia Mundial del Medi Ambient 2016

Dia 5 de juny es commemora el Dia Mundial del Medi Ambient. Enguany, amb el lema Allibera el teu instint salvatge per protegir la vida, està dedicat a la lluita contra el tràfic il·legal d'espècies.

La Direcció General d'Educació Ambiental, Qualitat Ambiental i Residus ha organitzat uns actes durant la setmana emmarcats en aquesta efemèride, que podeu veure en el cartell:





A la pàgina web del Dia Mundial del Medi Ambient podeu descarregar pòsters, conèixer les conseqüències del tràfic d'espècies i adherir-vos a la commemoració.



dilluns, 23 de maig del 2016

El pom de moro (Urospermum dalechampii), tresor dels camins


La biodiversitat ignorada (4)






Convé recordar-ho: es pot ser senzill sense caure en la vulgaritat. Perquè l’elegància, ja se sap, és una simple actitud; i la veritable bellesa, hom ho acaba descobrint, viu en allò que és simplement perfecte. Res a veure, tot sigui dit, amb la propaganda de moda o els articles de luxe! I és que, sens dubte, seria molt complicat trobar una definició precisa del que és ser elegant... En tot cas, el contrari és massa conegut: l’artifici pretensiós, tan abjecte com estèril.

L’escriptor italià Italo Calvino, després d’abandonar el Partit Comunista arran de la invasió d’Hongria i la revelació dels crims massius que tenien lloc a la Unió Soviètica, va fer un canvi de rumb en la seva obra literària. Enrere quedaven les il·lusions d’un realisme transformador; ara calia enfrontar-se a un món cada cop més complex, cada dia més incomprensible. S’imposava, doncs, un temps per a la reflexió des de la distància, des d’on mantenir tant la dignitat obligada com la integritat conquerida, tot això sense perdre ni la curiositat ni... l’elegància.

I això és exactament el que fa el protagonista de la seva deliciosa novel·la El baró rampant, qui de ben jove decideix enfilar-se als arbres per no baixar-ne mai més. Els pares del novel·lista li havien obert els ulls a la natura: son pare era agrònom, i sa mare, botànica. Amb aquest bagatge, el baró imaginari tresca per tota casta d’arbres, i contempla esgarrifat com es destrueixen els boscs autòctons, sovint per fer lloc a plantes exòtiques, estranyes, inútils... El relat tracta la relació de l’individu amb la societat en la qual no es vol dissoldre. A més, però, conté una represa de l’ideal renaixentista del beatus ille: aquell qui assoleix l’amor i la felicitat allunyat del món i en comunió amb la natura salvatge. I ho fa en la forma d’un clam per la natura pròpia, tan meravellosa com ignorada. Tot entenent com a tal la natura humana i alhora aquella altra de les plantes.    

Per això cal afinar amb el significat de la paraula ruderal, que sovint s’empra com a sinònim de massa conegut, i per tant mancat d’interès. El terme prové del llatí rudus, que vol dir tros o runa, que al seu torn procediria llunyanament de l’antic indoeuropeu hrew, que voldria dir arrabassar o excavar. Així, dir que una planta és ruderal indica únicament la seva capacitat de viure en indrets alterats, com ara les vores de camins i horts. Cal puntualitzar, tanmateix, que una planta ruderal no té perquè esser una planta vulgar. De cap manera. Heus ací el viu exemple.

Quan arriba la primavera trobarem arran de qualsevol camí una planteta amb unes flors extraordinàries: a l’extrem d’un peduncle llarg i robust, s’obre un capítol (rarament dos o tres), amb un diàmetre de fins a sis centímetres, d’un intens color groc sofre o llimona. Examinem amb detall aquesta joia llampant. Com en totes les compostes, és en realitat un conjunt de moltes flors diminutes, apinyades. Les flors de la perifèria són diferents: cadascuna suporta una gran lígula, llarga i esvelta, que té la vora de la punta dentada i just tintada de negre. Per davall, les lígules són generalment ornades amb una banda rogenca, de manera que al capvespre, quan s’alcen per fer un recer que clou totes les floretes, llueixen amb un aspecte ben distint. A sota de tot aquest conjunt, les bràctees són gruixades, soldades a la base i arrenglerades, formant una copa verda que sosté tot el capítol. Aquesta inflorescència és formidable, i ho és tant en el seu conjunt com en els petits detalls que la componen.



En llengua catalana, aquesta planta rep una pila de noms diferents. Una varietat que revela una mica de l’ethos del país, oscil·lant sempre, ves quin descobriment, per totes les categories de la dialèctica aristotèl·lica: des de la poesia eròtica fins a la ximpleria més patètica, passant sempre, com no, pel tema gastronòmic. Comencem amb els que són francament poc imaginatius, derivats de la confusió: margalides, per exemple. Seguim amb els noms que la relacionen amb la llum, sigui per encendre-la, sigui per tancar-la, que ben mirat és igual si no estàs connectat a la xarxa elèctrica: llumenetes i apagallums. N’hi ha algun de lúgubre, per quan s’apaguen totes les llums: a l’Alguer en diuen cap de mort, ves a saber per què. Després en tenim una sèrie que requereixen una certa obsessió amb el bestiar i una mica més d’imaginació: morro de porc, morro de porcell, barba cabruna... Mencionarem també aquells altres que només se li podrien acudir a un pastor o porquer que du temps sense haver vist cap individu del sexe femení: cuixa de dona, cuixa-barba... (sense comentaris). Arribem als derivats del seu gust: herba amargant, amargall, amargot, margot... (d’això en parlarem tot d’una). I ens en queda un, que és el més bonic, però alhora el més estrany.

A Menorca i al Rosselló en diuen pom de moro. Un nom una mica exòtic, és clar, però molt misteriós... perquè totes les altres plantes amb un nom que parli “del moro” es diuen així per pura meravella del que era, efectivament, exòtic. En són exemples el blat de moro (el maís) i la figuera de moro (el nopal), que ningú no coneixia al Vell Món fins al segle XVI. I que no tenen res a veure amb els moros, que devien estar igual de bocabadats, perquè són vegetals originaris de Mèxic, d’on van arribar directament a la Mediterrània. També és el cas de la “poma de moro”, que avui en dia en diem tomàtiga; també coneguda com a tomàquet, o tomata, tomàtic, tomaca, domàtiga, o com li vulgueu dir, perquè totes aquestes variants procedeixen de xitómatl, una paraula nàhuatl (la lingua franca del gran Imperi Asteca). Aquesta verdura que no ho és (perquè ni és verda ni ha deixat mai de ser un fruit, però què hi farem) es va fer popular a Nàpols, que havia estat reconquerida per Ferran el Catòlic poc després de rebre Colom quan venia de descobrir Amèrica, i per això en italià se’n diu pomodoro. Però aquest no és el pom de moro!

En efecte, el pom de moro (molt diferent de la poma de moro: prohibit fer brometes, entesos?) és una planta autòctona. És una herba perenne, de fins a uns 40 cm d’alçada, vellutada, amb una arrel gruixada i ramificada, que li permet reproduir-se vegetativament. Les fulles formen una roseta basal, són força aspres al tacte i estan profundament dividides: els lòbuls tenen forma de dent, orientats cap a la base, excepte el darrer, que és més gran i té forma de punta de fletxa. També hi ha sovint fulles al peduncle floral, al qual abracen amb la seva base; aquestes són més petites i molles, i normalment senceres. Tot plegat, allò que dèiem de bon començament: una planta senzilla.

Fixem-nos ara en el nom científic del pom de moro. Té una etimologia que convé aclarir, perquè sense saber-la, pot donar lloc a equívocs lamentables. El gènere Urospermum no té res a veure amb la feina dels uròlegs ni dels andròlegs: es refereix a la cua que tenen els seus fruits negres, que acaben amb una mena de bec torçat, inflat i tuberculós a la base. A l’extrem oposat, cadascun dels petits fruits du un gran plomall, el qual li permet dispersar-se amb només un bri de vent; això li confereix la capacitat de ser de les primeres plantes a colonitzar espais erms i alterats.

L’espècie va ser batiada en homenatge a Jacques Daléchamps, qui fou un gran botànic del Renaixement (recordem la feliç coincidència amb la inspiració de Calvino en la botànica i aquest període històric). Originari de Normandia, va estudiar medicina a Montpeller (que havia estat del rei de Mallorca, ai las) i es va acabar instal·lant a Lió. Allà va publicar, al 1586, el primer gran tractat botànic modern, titulat Historia generalis plantarum. Que és al mateix temps una lliçó de com ser universal des del teu redol: lluny de ser una enciclopèdia de totes les plantes conegudes en un món que eixamplava vertiginosament les fronteres del coneixement, aquest llibre representa una flora local detallada, exhaustiva, monumental. Perquè abans de voler entendre la vegetació del planeta sencer, convé conèixer les espècies que tens més a prop. No fos cas que perdessis l’oportunitat de trobar-hi meravelles!


Aquest és el cas del pom de moro, que és realment una meravella al nostre abast. Pot créixer damunt una gran varietat de sòls, en indrets oberts, però no pot prosperar ni a les zones àrides i a aquelles altres que són plujoses. Troba un ambient adequat prop de les riberes de la Mediterrània occidental i central... i enlloc més. Aquesta distribució és sorprenentment restringida per a una planta ruderal. En efecte, la gran majoria de les espècies que en diem així es troben al llarg d’enormes regions, degut a les seves capacitats de dispersió i colonització. De fet, ruderal és quasi sinònim d’invasor... però no sempre, i aquesta és l’excepció: el pom de moro només ha estat introduït amb èxit a un sol indret, francament inesperat, que és a la remota illa de Tasmània, al sud-est d’Austràlia. I encara de manera prou puntual i minsa.

Ah, ens havíem deixat el tema amarg: és que el pom de moro és comestible, encara que menys apreciat que altres compostes ruderals, perquè l’arrel o les fulles crues són, efectivament, amargants. Així i tot, és ben present a les tradicions culinàries de diferents indrets de la Mediterrània. A Menorca hi ha qui la posa a l’amanida, i també com un ingredient per a les coquetes. Després d’un bull breu, i en combinació amb altres herbes salvatges (sobretot borratja i lletsó), el scenadiau (literalment, espantadimoni) o bellommu aporta un contrast gustatiu al prebuggiún, una salsa típica de la cuina de la Ligúria. A l’extrem oriental d’aquesta regió, però, es fregeix per farcir els raviolis anomenats gattafin. A l’Umbria, a més, les fulles del grugnole o catecacchia serveixen per fer una infusió digestiva; l’arrel s’aprofita igualment, i les poncelles es conserven com les tàperes. A la costa de la Toscana, les fulles crues i la infusió de l’amarago o  boccione maggiore també són apreciades. En canvi, a Sicília la scursunera giarna es consumeix cuita: fregida, o en truites i mandonguilles de carn o de verdures.

A l’Aspromonte, les altes muntanyes de Calàbria, on encara es parla en grecànic (descendent directe del grec arribat al segle VIII a. C. a la que fou anomenada Magna Grècia), hom en diu z´uccho. Aquest és el mateix nom que reben allà les diferents espècies de lletsons (del gènere Sonchus), que de fet s’assemblen en la forma i el gust de les fulles. Amb altres herbes salvatges bullides, se’n fa la chòrta vramena, trempada amb oli d’oliva i llimona. A la cuina grega (de la Grècia pròpiament dita), aquesta espècie no hi arriba, però les diferents versions de la xorta, sempre amb el seu toc d’herbes amargants, es consideren un dels motius per a la salut i longevitat dels habitants de Creta i altres illes.

Tanta afició per una herba de gust estrany té un fonament científicament provat: el pom de moro conté concentracions elevades de beta-carotè, vitamines A i E, calci, ferro i potassi. També ha demostrat tenir una gran capacitat antioxidant, és ric en fibra i proteïnes, i es considera diürètic, digestiu i tònic. Les virtuts d’aquesta planteta no acaben aquí, perquè s’empra com a remei per als problemes del tracte digestiu. S’ha comprovat que l’oli essencial (obtingut per hidrodestil·lació) té propietats antibacterianes interessants: en són especialment sensibles els bacteris gramnegatius. Entre aquests hi ha Helicobacter pylori, responsable de les úlceres gàstriques, i també Salmonella typhimuris, que és l’agent causant de la salmonel·losi, una infecció intestinal molt greu.

Qui comparteix la passió pel pom de moro són els insectes que troben aliment abundós a les seves flors. A banda de dípters i himenòpters, les flors llampants sempre hostatgen una varietat notable d’escarabats florícoles. Tots aquests animalons hi arriben atrets pel poderós senyal que són els capítols de groc cridaner, i hi van per treure’n profit; però des del punt de vista de la planta els visitants són allà perquè s’impregnin de pol·len i el duguin a les flors d’un altre individu. Un intercanvi indestriable: la menjua terrenal a canvi de l’eros vegetal. A fi de comptes, no anàvem tan errats amb el nostre ethos...

Per poc que hi pensem, ens acabarà assetjant un dubte existencial: si tenim una planta pròpia i exclusiva d’aquest costat del Mare Nostrum, que és una joia resplendent i que és facilíssima de cuidar i propagar... per què no s’utilitza per enjardinar, de la manera més econòmica i alhora més fantàstica, els vorals i les rotondes de les nostres carreteres? Mal d’entendre... O serà que per arribar a la simplicitat cal assolir una certa elegància amb els doblers públics? Hom podria adduir que diversos virus que ataquen plantes cultivades poden parasitar també aquesta, la qual podria actuar com a reservori de la infecció. El risc, però, sembla molt petit. I en canvi, la glòria d’aquestes flors és un valor per a qualsevol tros de terra. El fet és que no hi ha excusa que valgui. Sobretot si tenim present que al nord d’Europa es venen les llavors del pom de moro, apreciada com a planta ornamental. Fins i tot, en anglès en diuen golden fleece, en recordança del velló d’or que el mític Jàson i els seus heroics companys van anar a cercar, a bord del vaixell Argos, fins als confins del món conegut, a la llunyana Còlquida. De vegades necessitem que algú de fora ens faci copsar el valor immens del que tenim a la porta de casa...

I dels ideals renaixentistes, què ens queda? Oh, el pom de moro ens ho diu ben clar: ningú no pot triar el lloc on neix, ni pot evitar créixer en un erm, o fins i tot entre deixalles abandonades... però tens dintre teu la capacitat per florir esplèndidament, per omplir de bellesa el teu entorn i canviar així el món. Descobrint aquesta flor magnífica et pots sentir un més dels valents argonautes. Sense abandonar mai la senzillesa, amb elegància.



Cristian Ruiz Altaba

Servei d’Educació Ambiental

divendres, 20 de maig del 2016

Ecoalimentació - Fira del Medi Ambient 2016 a l'IES Manacor

Els passats dijous 5 i divendres 6 de maig, l'IES Manacor celebrà la Fira del Medi Ambient de 8 a 14h. A més, hi va haver jornada de portes obertes dia 5 de 18 a 20 h. 

 

El tema central versà sobre l'ecoalimentació. La fira s'organitzà en estands on a cada un, sota la supervisió del professorat, l'alumnat mostrava i explicava diferents experiències. Les que es dugueren a terme en aquesta edició foren les següents:

  1. Reduïm residus: impacte ambiental dels residus. Com podem reduir residus
  2. Aliments quilomètrics (aliments km0): importància de consumir aliments propers.
  3. Producte local i ecològic: característiques, etiquetatge i diferents mostres de producte ecològic.
  4. Saps el que menges?: fraus alimentaris.
  5. Importància dels colors a l'alimentació: alimentació amb colors variats.
  6. Aliments transgènics: què són? Etiquetatge. Com afecten els transgènics a la salut i al medi ambient.
  7. Comerç just (concienciació social): canvia el pes del teu consum.
  8. 25 g de sucre!: ho sabem tot sobre el sucre?
  9. Piràmide alimentària: consum recomanat per dur una dieta equilibrada.
  10. Hort ecològic de l'IES Manacor: visita de l'hort que conreen alumnes del centre.

A la Jornada de Portes Obertes de dia 5, es va poder visitar la fira i a més a les 19 h es va dur a terme la conferència: Beneficis de la dieta mediterrània a càrrec de professionals de l’hospital de Son Espases (programa PREDIMED), que duen a terme un estudi sobre la importància de la dieta mediterrània per a la reducció de malalties cardiovasculars, a més de la degustació de tapes saludables. A més, la fira va estar amenitzada pel tema Nyam-nyam de les Tres Taronges (Joan Bibiloni).

Durant els dos dies, a més de tots els grups del centre, també ens visitaren alumnes de centres de primària de Manacor i Son Macià.

Els objectius de la fira: implicació i consciencianció de l'alumnat a diferents activitats relacionades amb l'alimentació (saludable, ecològica, mediterrània,...), medi ambient (residus, procedència dels aliments, aliments transgènics,...) i acció social (comerç just), a més del coneixement i visita de l'hort ecològic del centre.

Així esdevingué l'edició d'enguany d'aquesta Fira de Medi Ambient, la qual, després d'onze anys, consideram ja com a tradició al centre.

Aliments ecològics

Analitzam fraus a aliments

Importància dels colors a l'alimentació

Piràmide dels aliments

Reduir residus durant la compra

Transgènics


Organitza: Comissió medi ambient IES MANACOR
Col·laboren: APIMA de l’IES Manacor, S'altra Senalla (Manacor), Amics de la Terra, VSG Justícia Alimentària Global, APAEMA, Me Ecològic, Vaca Mallorquina, Forn Saludable, Sa Mesura, Joan Bibiloni i alumna de 2n batxillerat de l'IES Manacor: Ma Antònia Nadal (cartell de la Fira).

dimecres, 18 de maig del 2016

Acció conjunta Dia Mundial del Medi Ambient 2016

Com ja us anunciàrem el mes passat, ESenRED va convocar una acció conjunta dels centres educatius de la xarxa per al Dia Mundial del Medi Ambient, que consisteix a enviar un fotomuntatge que manifesti el compromís del centre educatiu vers la sostenibilitat.

El lema és "Si no és ara, quan? / Si no som nosaltres, qui?"

Aquí podeu veure els treballs que han enviat els participants del Programa de Centres Ecoambientals de Balears:

CEIP Bendinat

CEIP Jaume I (Palmanova)

CEIP Pere Cerdà (Sóller)

CEIP Vialfàs (sa Pobla)

CEIP Xaloc (Peguera)

IES Algarb (Sant Jordi de ses Salines)

IES Felanitx

IES Sa Colomina (Eivissa)

CEIP Gaspar Sabater (Palmanyola) – Mobilitza’t per la selva

EI Ses Païsses (Sant Antoni de Portmany)



dilluns, 16 de maig del 2016

Primera jornada d'intercanvi d'experiències ecoambientals a Sant Antoni de Portmany

El divendres 13 de maig de 2016 es va realitzar a l'escoleta ses Païsses una jornada d'intercanvi d'experiències ecoambientals en què van participar els centres ecoambientals següents: EI Ses Païsses, CEIP Buscastell, CC Santíssima Trinitat i IES Quartó de Portmany.

Aquesta jornada és la materialització de la proposta que van plantejar alguns centres educatius del municipi de Sant Antoni de Portmany a la darrera trobada de coordinadors ambientals del Programa.

La jornada va ser un èxit, van participar entorn a 100 alumnes, i molt enriquidora ja que els destinataris eren alumnes amb edats entre els 2 i 12 anys que van realitzar treballs conjunts i cooperatius als 6 tallers que es van organitzar. 



Tots els tallers es realitzaren amb material de rebuig que van aportar els centres participants:
  • Taller de cossiols per a planter amb tubs de paper higiènic.
  • Taller de joc d'anells amb cartrons i tubs de paper de cuina.
  • Taller de marcs de fotos amb closques d'ous.
  • Taller de mòbils amb càpsules de cafè.
  • Taller de flors amb paper per reutilitzar i cartrons d'ous.
  • Taller de mandales amb taps.

De les 10 a les 13 hores els tallers ambientals van oferir als nens i nenes l'oportunitat de conèixer altres alumnes, inventar junts, imaginar, manipular i crear nous objectes que s'emportaren a casa amb molta il·lusió. 

Com a record d'aquesta jornada i com a agraïment a la implicació de l'escoleta, que va oferir gustosament les instal·lacions i esmorzar a tots els assistents, va quedar en aquest centre el mòbil amb càpsules de cafè, uns panells d'animals elaborats amb taps i un mandala gegant.

És la primera vegada que es realitza una activitat com aquesta dins el Programa de Centres Ecoambientals a Eivissa, i el resultat va ser excel·lent. La satisfacció de la feina realitzada va ser general, tant per part dels alumnes com del professorat. Vist el resultat, tots coincidien a repetir l'activitat el curs vinent.

Us deixam unes imatges de la jornada:















divendres, 13 de maig del 2016

Un afer espinós: el card trompeter (Galactites tomentosus)

La biodiversitat ignorada (3)


La mida, al capdavall, pareix que sí que importa... De les punxes, en primer lloc: a ningú li fa cap gràcia trobar-se un card trompeter creixent al bell mig de l’hort. Poc després de germinar, ja es defensa amb unes espinetes esmolades, temibles. A mesura que creix, la seva protecció també augmenta... i arriba a fer-se alt (i inescrutable al seu interior) com una persona adulta. I al final cal trobar un valent per fer-lo fora. Ja ho diu la dita: com més gran, més animal!


La mida, tanmateix, depèn de com s’observa la cosa... Diu la rondalla de l’eriçó i la rabosa que un dia aquests dos animals reberen l’encàrrec de netejar un camp que s’havia convertit en tot un cardassar. L’eriçó treballava de valent mentre la guineu ho feia veure només... fins i tot es va menjar el potet de mel que la madona els havia donat en començar i que tenien ben estotjat! L’astúcia de l’eriçó i la cooperació amb els seus amics derrotarà finalment les males arts de la rabosa, però fixem-nos bé on és que s’esdevé tota aquesta història. Perquè una cosa és haver-se-les amb un card, per gros que sigui, i una altra molt diferent plantar-se davant un exèrcit de cards. En termes ecològics, som davant el problema de l’escala espacial. Abans d’enfrontar-nos-hi, però, cal que descobrim alguns secrets de l’enemic.


A les Balears, a banda de ser freqüentíssim i per això el card per antonomàsia, també se’l distingeix amb altres adjectius. N’hi ha que es refereixen a la tonalitat cromàtica general de la planta, en comparació amb altres cards: així, a Menorca en diuen card blanc. Més misteriosa és la connexió amb altres noms que rep a Mallorca; per exemple, en trobem de relatius a instruments musicals de vent: de xeremia, tromper o trompeter... que francament, no sé imaginar quina relació hi pugui haver. I encara, d’altres derivats de l’amfibi que té una coloració comparable: calapater o calapoter. Aquí apuntarem, però, que aquesta semblança és només amb el calàpet, o gripau, que viu a les Illes (anomenat Pseudepidalea balearica), perquè els gripaus catalans o valencians, pobrissons, no són tan agraciats. (Reconec, sincerament, que apreciar la bellesa d’un gripau pot dependre dels ulls de l’observador, però paga la pena deixar-se estar de prejudicis i obrir bé els ulls.) En efecte, el calàpet té tot el cos cobert de taques d’un verd oliva intens i de contorn irregular, damunt un fons blanc com la llet. Malgrat el seu nom, aquest P. balearica (que fins fa només deu anys es coneixia com a Bufo viridis, què hi farem) és una espècie introduïda a les Balears. Sens dubte va arribar en temps llunyans, i és ben establerta, però això no li lleva el seu caràcter d’espècie exòtica. De fet, la distribució geogràfica original d’aquest amfibi era limitada a l’àrea tirrènica; en concret, les illes de Còrsega i Sardenya, com també la península italiana. (Mantieni la calma: d’aquí a una estoneta hi tornarem, a la mar Tirrena.)


Al domini lingüístic català, aquesta planta rep també una varietat notable de noms, com són calcida, calcida blanca, card blanc... i d’altres ja més penosos, com cardet bord o cap de burro (i aquí m’hauria de sublevar, perquè bord o ase serà en tot cas qui s’hi punxi sense apreciar aquesta bellíssima planta). On no hi ha marge d’error és amb el nom científic, que es refereix a característiques ben evidents: el nom genèric al·ludeix a les taques blanques com llet vessada damunt les fulles (del grec γάλα, llet), mentre que l’epítet específic denota la seva pilositat espessa i enrinxolada; és a dir, en termes botànics, tomentosa (que esdevé tomentosus perquè Galactites és masculí malgrat la seva arrel lèxica sigui femenina). En tot cas, resulta curiós que la tradició erudita hi veu llet damunt el verd de les fulles... talment com els astròlegs somiatruites veien llet a la Via Làctia, que és d’on prové la paraula galàxia. En canvi, la cultura popular mallorquina, ben arrelada a la realitat (ningú hi creu en els dimonis, per exemple), s’inclina per veure-ho com en un negatiu, amb el verd escampat damunt el blanc. Tot i que, ben mirat, un no sabria dir si el calàpet és verd damunt blanc, o era blanc damunt verd...


A més de les punxes i el color, aquest card té dues característiques addicionals que el fan inconfusible. D’una banda, les fulles estan profundament dividides, de manera que sovint les entrades entre els lòbuls atenyen quasi el nervi principal. De l’altra, els capítols, que estan vagament agrupats al capdamunt de les tiges llargues i estriades, són inconfusibles pel seu color rosat violaci i la seva estructura radial. A cada capítol hi ha dos tipus de flors ben diferents: al centre, apinyades, s’hi concentren les flors fèrtils, que són hermafrodites; a la perifèria, formant un patró que recorda els radis d’una roda de bicicleta, s’hi disposen unes flors molt més allargassades, amb pètals llargs, prims i esmolats. Aquestes darreres són força més llargues que les espines del calze, però paradoxalment són flors estèrils; en principi, això podria semblar una tudadissa d’esforços. Però és justament gràcies a aquest segon batalló, molt menys nombrós però molt més vistent, que la inflorescència sencera esdevé irresistiblement atractiva per als insectes pol·linitzadors. Per a les abelles, al bell mig hi ha un botí enorme; per al card, és la manera de reclutar animals per dur a terme la fertilització creuada.


Si la planta no té prou nutrients, el creixement és limitat, i llavors les flors tenen un color més pàl·lid, fins i tot blanquinós, i les fulles, sobretot les basals, romanen poc dividides. Només excepcionalment supera el mig metre d’alçada, tot i que pot arribar als dos metres en sòls amb una càrrega important de nitrats. Sigui com sigui, els capítols, un cop pol·linitzats, perden vigor i alliberen fàcilment els petits fruits, que tenen un tacte viscós i estan guarnits d’un plomall desproporcionadament gran i espès, de color blanc. Amb aquest parapent, aquests fruits (anomenats aquenis) són fàcilment dispersats pel vent. En aterrar, la humitat del sòl fa que el seu recobriment es faci enganxós i així hi romanen ancorats. Quan arriba el temps eixut, els cards moren, però les seves llavors esperaran que arribin les pluges de la tardor. Només per donar problemes a l’hort, dirien alguns.


Certament, en general hom considera aquesta planta com a poc o gens útil... però hi ha excepcions! Així, l’aldu biancu o gardu pintu és apreciat a Sardenya, on se’n mengen les fulles i tiges tendres fregides en saïm. A la Itàlia peninsular, en canvi, només tenim una referència etnobotànica d’aquesta planta, a la Basilicata, on es consumeix de la mateixa manera. A l’extrem sud del País Valencià, encara hi ha qui, tot conservant una tradició secular d’aprofitament de tota la riquesa de l’horta, recull les tiges del cardo silvestre per preparar-les pelades i bullides. També hi ha qui va més enllà, perquè a la serra d’Aracena, al nord-oest d’Andalusia, se li atribueixen propietats cardiovasculars... cosa que, la veritat sigui dita, sembla poc probable. De fet, a la Cabília algeriana (talment com es feia a Menorca) hom recull aquesta planta, però només per donar-la de menjar als animals de granja... que potser acaben tenint un cor de ferro, ves a saber.


Ara bé, hi ha qui coneix un secret excepcional. A Malta, la mel d’abella procedent del xewka bajda és molt apreciada, perquè és ben fluïda, poc dolça i suaument aromatitzada. La producció d’aquesta mel unifloral és un secret compartit només per algunes illes... tirrèniques: Sicília, Sardenya i Elba. (O us pensàveu que només havíem de rebre calàpets d’aquella banda de món?) Avui sabem que aquesta mel és certament especial: conté nivells excepcionalment alts d’àcid fenil làctic, i també una concentració notable de lumicrom. El primer d’aquests composts és habitual a tot tipus de mel, encara que a concentracions normalment més baixes; té propietats antimicrobianes, especialment contra la temuda Listeria monocytogenes, un bacteri que pot envair el cos humà amb aliments contaminats i pot arribar a causar la mort. El lumicrom, en canvi és exclusiu d’aquesta mel. És el resultat de la degradació de la riboflavina (també coneguda com vitamina B2) en medi àcid i il·luminat, i s’origina a les flors mateixes del card trompeter. Segurament és produït per bacteris simbionts, però no se’n sap el perquè. Ara bé, el que sabem és que aquesta molècula està implicada en el reconeixement de l’estrès ambiental i la producció de substàncies defensives per part de la planta. A més, funciona com a estimulant del creixement en bacteris, plantes... i humans. Amb tota aquesta informació... i un poc de sort i molta feina de comercials espavilats, la mel de card trompeter es pot convertir en un aliment preuat! (Confiaré que si qualcú llegeix això i es fa ric, almenys em recompensarà amb un potet de mel, com a la rondalla.)


Ah! Se’ns havia quedat el tema ecològic pel camí, i caldria reprendre’l. Ara que hem après alguns detalls del cicle vital del card trompeter, no ens sorprendrà la seva capacitat per envair qualsevol tros de terra nua i exposada al sol. Al capdavall, podem considerar-la una invasora a petita escala: forma part de la flora mediterrània, però les seves poblacions no són estables. És una espècie pionera, capaç de colonitzar zones incendiades amb rapidesa, gràcies a la dispersió dels seus fruits pel vent. Ara bé, malgrat el seu port i aparença, no és gens competitiva, per la qual cosa desapareix en només dos o tres anys després del desastre. Des del punt de vista d’aquesta planta, el món és com una mena de taulell d’escacs, on les caselles disponibles són poques i sovint allunyades les unes de les altres, amb la complicació afegida que són ocupables només durant un període breu. Per evitar l’extinció en un joc tan perillós, cal explotar les possibilitats de cada casella amb un creixement vigorós i ràpid, cal aprofitar el vent per arribar a d’altres que estiguin disponibles, i cal controlar la interacció amb els animals. Que és una relació complexa, en diríem que d’amor i odi: convé atraure i afalagar les abelles, i alhora és fonamental exposar les espines i tancar files contra els mamífers herbívors.


Però els humans tenim la dèria de posar-nos pel mig. Si la interferència amb el procés natural de successió secundària (el retorn cap a una vegetació madura i complexa) es repeteix sovint, el cardassar persistirà de manera artificial. Per sort hi ha maneres, també artificials, de propiciar la recuperació de la coberta forestal. Per exemple, si després del foc s’hi aporta un excés de llavors de gramínies exòtiques, la densitat de cards serà molt menor, sense comprometre la regeneració de la vegetació natural. Això ve a ser un mimetisme de les condicions naturals, però amb el detall que la dispersió de llavors per part d’animals (humans inclosos) seria més important que no pel vent. En resum, encara que de vegades es parli d’aquest card com un invasor, en realitat els problemes són deguts a la mala conservació dels hàbitats naturals: la seva degradació és el que fa que les espècies pioneres proliferin més del compte i persisteixin més del que tocaria. És a dir, no s’ha de confondre la malaltia amb el símptoma. O tractant-se d’un afer espinós, caldrà recordar que sí, definitivament, la mida acaba essent important...






Cristian Ruiz Altaba


Servei d’Educació Ambiental

dimecres, 11 de maig del 2016

El que no s’ha de tirar al vàter


Un petit gest aparentment inofensiu, com és tirar una tovalloleta humida o un bastonet d’orelles pel vàter, s’ha tornat un problema ambiental important al que no hem d'aclucar els ulls.

Hi ha problemes dels quals podem culpar l’administració, les multinacionals o els països menys desenvolupats... però en aquest cas la culpa és dels ciutadans. En el cas de l’educació, és especialment important el paper de les escoles d’infantil on s’utilitzen tovalloletes humides i bolquers, a les quals demanam que posin atenció a aquesta informació.

El vàter no és una paperera. Segur que heu sentit o llegit aquesta frase. L’únic que s’ha de tirar dins l’excusat és el que surt del cos i el paper higiènic. Tovalloletes humides, bolquers, compreses, tampons i aplicadors, preservatius, blísters de medicaments, discos de desmaquillar, bastonets d’orelles, maquinetes d’afaitar, fil dental, restes de menjar, xiclets, llosques... Tot això no s’hi pot tirar, sinó que ha d’anar a la bossa del fems i a les instal·lacions de tractament de residus adequades. A uns ens semblarà una cosa lògica, però es veu que per a uns altres no ho és tant, vista la quantitat diària que arriba a les depuradores i a la vorera de la mar (procedent de vaixells i de les mateixes depuradores).


Estam davant un problema ambiental relativament nou, perquè molts d’aquests productes s'han generalitzat fa pocs anys. En el cas de les tovalloletes, els fabricants han trobat un negoci emergent i l’estan explotant al màxim: als 43 milions de paquets per a bebès venuts a Espanya al 2014, s’han de sumar les tovalloletes desmaquilladores, per a la higiene íntima, per netejar les ulleres, per netejar vidres i mobles, per als nins que aprenen a anar sols al vàter, per desinfectar el WC...

Maldament a l'envàs s'indiqui que es poden tirar al WC, no s'ha de fer mai.
 
El que passa amb aquests residus és que no es dissolen en l’aigua, com fan el paper higiènic o els excrements, o almanco no es desfan suficientment ràpid. Malgrat un objecte estigui fabricat amb material biodegradable, com pot ser una tovalloleta humida o un tampó, fets de cotó o cel·lulosa, pot tardar mesos a degradar-se. Mentrestant, generen problemes a tres nivells:
  • Embussos a les canonades, tant dels nostres edificis com al clavegueram, provocant desbordaments d’aigües fecals a llars i carrers.
  • Sobrecàrrega i costoses avaries a les depuradores.
  • Contaminació marina, perquè les depuradores, quan tenen una avaria o no donen a l’abast, aboquen l’aigua residual que va a parar a la mar, a més dels vaixells que no fan una correcta gestió dels residus.
Per tant, estam parlant per una banda de problemes ambientals i paisatgístics, per acumulació de fems a la costa, i de problemes sanitaris i econòmics. Per exemple en el cas del País Basc, s’estima que al 2015 es varen llençar al vàter 2.400 tones de tovalloletes humides que costaren un milió d’euros en reparacions. A Nova York, en els cinc darrers anys les tovalloletes humides han causat unes despeses de sanejament innecessàries de 18 milions de dòlars!

A més, les restes de cuina (menjar, olis, xiclets), els medicaments caducats, productes químics diversos... a més de dificultar la depuració de l’aigua, contaminen l’ambient i provoquen males olors i plagues a les clavegueres.

A tot això hem d’afegir el consum innecessari d’aigua de cada vegada que buidam la cisterna per desfer-nos de residus.

Què podem fer per posar-hi remei? La solució és ben evident:
  • En primer lloc, evitar les tovalloletes humides al màxim i cercar alternatives. El paper higiènic, els draps de tela, l’aigua i el sabó són més ecològics, econòmics i higiènics i amb menys productes químics innecessaris.
  • Si usam tovalloletes humides (per a la higiene d’infants petits a les escoles, o de qualsevol altre tipus), mai les tirarem per l’inodor, malgrat el fabricant ens asseguri que ho podem fer.
  • Sempre hi ha d'haver un poal de fems al bany (amb tapadora i bossa) per tirar-hi tots els residus de bany, per evitar l’excusa de la peresa i que algú acabi emprant el vàter de paperera.


Recorda sempre que el vàter no és un poal de fems, i el que hi llençam inadequadament no desapareix, sinó que acabarà provocant problemes a un altre lloc.


Més informació:

- Vídeo de l’OCU (Organització de Consumidors i Usuaris) que explica el motiu perquè és negatiu llençar tovalloletes al WC, i la diferència de biodegradabilitat d’aquestes amb el paper higiènic.




- Campanya de l’Agencia Vasca del Agua “No alimentes al monstruo”  






- Entrada al Blog Hogares Verdes, seguida dels punts de vista dels lectors en uns comentaris ben interessants.

- Por los agujeros de casa, material elaborat per la Fundación Ecología y Desarrollo, en el marc del projecte “Zaragoza, ciudad ahorradora de agua”. Inclou una Guia práctica para reducir los vertidos domésticos y mejorar su calidad, i material didàctic per a l’alumne (6è de primària i ESO) i guia del professorat.

- Imatges dels embussos provocats a la xarxa de sanejament de Huelva al blog i-Ambiente.