La biodiversitat ignorada (3)
La mida, al capdavall, pareix que sí que importa... De les punxes, en primer lloc: a ningú li fa cap gràcia trobar-se un card trompeter creixent al bell mig de l’hort. Poc després de germinar, ja es defensa amb unes espinetes esmolades, temibles. A mesura que creix, la seva protecció també augmenta... i arriba a fer-se alt (i inescrutable al seu interior) com una persona adulta. I al final cal trobar un valent per fer-lo fora. Ja ho diu la dita: com més gran, més animal!
La mida, tanmateix, depèn de com s’observa la cosa... Diu la rondalla de l’eriçó i la rabosa que un dia aquests dos animals reberen l’encàrrec de netejar un camp que s’havia convertit en tot un cardassar. L’eriçó treballava de valent mentre la guineu ho feia veure només... fins i tot es va menjar el potet de mel que la madona els havia donat en començar i que tenien ben estotjat! L’astúcia de l’eriçó i la cooperació amb els seus amics derrotarà finalment les males arts de la rabosa, però fixem-nos bé on és que s’esdevé tota aquesta història. Perquè una cosa és haver-se-les amb un card, per gros que sigui, i una altra molt diferent plantar-se davant un exèrcit de cards. En termes ecològics, som davant el problema de l’escala espacial. Abans d’enfrontar-nos-hi, però, cal que descobrim alguns secrets de l’enemic.
A les Balears, a banda de ser freqüentíssim i per això el card per antonomàsia, també se’l distingeix amb altres adjectius. N’hi ha que es refereixen a la tonalitat cromàtica general de la planta, en comparació amb altres cards: així, a Menorca en diuen card blanc. Més misteriosa és la connexió amb altres noms que rep a Mallorca; per exemple, en trobem de relatius a instruments musicals de vent: de xeremia, tromper o trompeter... que francament, no sé imaginar quina relació hi pugui haver. I encara, d’altres derivats de l’amfibi que té una coloració comparable: calapater o calapoter. Aquí apuntarem, però, que aquesta semblança és només amb el calàpet, o gripau, que viu a les Illes (anomenat Pseudepidalea balearica), perquè els gripaus catalans o valencians, pobrissons, no són tan agraciats. (Reconec, sincerament, que apreciar la bellesa d’un gripau pot dependre dels ulls de l’observador, però paga la pena deixar-se estar de prejudicis i obrir bé els ulls.) En efecte, el calàpet té tot el cos cobert de taques d’un verd oliva intens i de contorn irregular, damunt un fons blanc com la llet. Malgrat el seu nom, aquest P. balearica (que fins fa només deu anys es coneixia com a Bufo viridis, què hi farem) és una espècie introduïda a les Balears. Sens dubte va arribar en temps llunyans, i és ben establerta, però això no li lleva el seu caràcter d’espècie exòtica. De fet, la distribució geogràfica original d’aquest amfibi era limitada a l’àrea tirrènica; en concret, les illes de Còrsega i Sardenya, com també la península italiana. (Mantieni la calma: d’aquí a una estoneta hi tornarem, a la mar Tirrena.)
Al domini lingüístic català, aquesta planta rep també una varietat notable de noms, com són calcida, calcida blanca, card blanc... i d’altres ja més penosos, com cardet bord o cap de burro (i aquí m’hauria de sublevar, perquè bord o ase serà en tot cas qui s’hi punxi sense apreciar aquesta bellíssima planta). On no hi ha marge d’error és amb el nom científic, que es refereix a característiques ben evidents: el nom genèric al·ludeix a les taques blanques com llet vessada damunt les fulles (del grec γάλα, llet), mentre que l’epítet específic denota la seva pilositat espessa i enrinxolada; és a dir, en termes botànics, tomentosa (que esdevé tomentosus perquè Galactites és masculí malgrat la seva arrel lèxica sigui femenina). En tot cas, resulta curiós que la tradició erudita hi veu llet damunt el verd de les fulles... talment com els astròlegs somiatruites veien llet a la Via Làctia, que és d’on prové la paraula galàxia. En canvi, la cultura popular mallorquina, ben arrelada a la realitat (ningú hi creu en els dimonis, per exemple), s’inclina per veure-ho com en un negatiu, amb el verd escampat damunt el blanc. Tot i que, ben mirat, un no sabria dir si el calàpet és verd damunt blanc, o era blanc damunt verd...
A més de les punxes i el color, aquest card té dues característiques addicionals que el fan inconfusible. D’una banda, les fulles estan profundament dividides, de manera que sovint les entrades entre els lòbuls atenyen quasi el nervi principal. De l’altra, els capítols, que estan vagament agrupats al capdamunt de les tiges llargues i estriades, són inconfusibles pel seu color rosat violaci i la seva estructura radial. A cada capítol hi ha dos tipus de flors ben diferents: al centre, apinyades, s’hi concentren les flors fèrtils, que són hermafrodites; a la perifèria, formant un patró que recorda els radis d’una roda de bicicleta, s’hi disposen unes flors molt més allargassades, amb pètals llargs, prims i esmolats. Aquestes darreres són força més llargues que les espines del calze, però paradoxalment són flors estèrils; en principi, això podria semblar una tudadissa d’esforços. Però és justament gràcies a aquest segon batalló, molt menys nombrós però molt més vistent, que la inflorescència sencera esdevé irresistiblement atractiva per als insectes pol·linitzadors. Per a les abelles, al bell mig hi ha un botí enorme; per al card, és la manera de reclutar animals per dur a terme la fertilització creuada.
Si la planta no té prou nutrients, el creixement és limitat, i llavors les flors tenen un color més pàl·lid, fins i tot blanquinós, i les fulles, sobretot les basals, romanen poc dividides. Només excepcionalment supera el mig metre d’alçada, tot i que pot arribar als dos metres en sòls amb una càrrega important de nitrats. Sigui com sigui, els capítols, un cop pol·linitzats, perden vigor i alliberen fàcilment els petits fruits, que tenen un tacte viscós i estan guarnits d’un plomall desproporcionadament gran i espès, de color blanc. Amb aquest parapent, aquests fruits (anomenats aquenis) són fàcilment dispersats pel vent. En aterrar, la humitat del sòl fa que el seu recobriment es faci enganxós i així hi romanen ancorats. Quan arriba el temps eixut, els cards moren, però les seves llavors esperaran que arribin les pluges de la tardor. Només per donar problemes a l’hort, dirien alguns.
Certament, en general hom considera aquesta planta com a poc o gens útil... però hi ha excepcions! Així, l’aldu biancu o gardu pintu és apreciat a Sardenya, on se’n mengen les fulles i tiges tendres fregides en saïm. A la Itàlia peninsular, en canvi, només tenim una referència etnobotànica d’aquesta planta, a la Basilicata, on es consumeix de la mateixa manera. A l’extrem sud del País Valencià, encara hi ha qui, tot conservant una tradició secular d’aprofitament de tota la riquesa de l’horta, recull les tiges del cardo silvestre per preparar-les pelades i bullides. També hi ha qui va més enllà, perquè a la serra d’Aracena, al nord-oest d’Andalusia, se li atribueixen propietats cardiovasculars... cosa que, la veritat sigui dita, sembla poc probable. De fet, a la Cabília algeriana (talment com es feia a Menorca) hom recull aquesta planta, però només per donar-la de menjar als animals de granja... que potser acaben tenint un cor de ferro, ves a saber.
Ara bé, hi ha qui coneix un secret excepcional. A Malta, la mel d’abella procedent del xewka bajda és molt apreciada, perquè és ben fluïda, poc dolça i suaument aromatitzada. La producció d’aquesta mel unifloral és un secret compartit només per algunes illes... tirrèniques: Sicília, Sardenya i Elba. (O us pensàveu que només havíem de rebre calàpets d’aquella banda de món?) Avui sabem que aquesta mel és certament especial: conté nivells excepcionalment alts d’àcid fenil làctic, i també una concentració notable de lumicrom. El primer d’aquests composts és habitual a tot tipus de mel, encara que a concentracions normalment més baixes; té propietats antimicrobianes, especialment contra la temuda Listeria monocytogenes, un bacteri que pot envair el cos humà amb aliments contaminats i pot arribar a causar la mort. El lumicrom, en canvi és exclusiu d’aquesta mel. És el resultat de la degradació de la riboflavina (també coneguda com vitamina B2) en medi àcid i il·luminat, i s’origina a les flors mateixes del card trompeter. Segurament és produït per bacteris simbionts, però no se’n sap el perquè. Ara bé, el que sabem és que aquesta molècula està implicada en el reconeixement de l’estrès ambiental i la producció de substàncies defensives per part de la planta. A més, funciona com a estimulant del creixement en bacteris, plantes... i humans. Amb tota aquesta informació... i un poc de sort i molta feina de comercials espavilats, la mel de card trompeter es pot convertir en un aliment preuat! (Confiaré que si qualcú llegeix això i es fa ric, almenys em recompensarà amb un potet de mel, com a la rondalla.)
Ah! Se’ns havia quedat el tema ecològic pel camí, i caldria reprendre’l. Ara que hem après alguns detalls del cicle vital del card trompeter, no ens sorprendrà la seva capacitat per envair qualsevol tros de terra nua i exposada al sol. Al capdavall, podem considerar-la una invasora a petita escala: forma part de la flora mediterrània, però les seves poblacions no són estables. És una espècie pionera, capaç de colonitzar zones incendiades amb rapidesa, gràcies a la dispersió dels seus fruits pel vent. Ara bé, malgrat el seu port i aparença, no és gens competitiva, per la qual cosa desapareix en només dos o tres anys després del desastre. Des del punt de vista d’aquesta planta, el món és com una mena de taulell d’escacs, on les caselles disponibles són poques i sovint allunyades les unes de les altres, amb la complicació afegida que són ocupables només durant un període breu. Per evitar l’extinció en un joc tan perillós, cal explotar les possibilitats de cada casella amb un creixement vigorós i ràpid, cal aprofitar el vent per arribar a d’altres que estiguin disponibles, i cal controlar la interacció amb els animals. Que és una relació complexa, en diríem que d’amor i odi: convé atraure i afalagar les abelles, i alhora és fonamental exposar les espines i tancar files contra els mamífers herbívors.
Però els humans tenim la dèria de posar-nos pel mig. Si la interferència amb el procés natural de successió secundària (el retorn cap a una vegetació madura i complexa) es repeteix sovint, el cardassar persistirà de manera artificial. Per sort hi ha maneres, també artificials, de propiciar la recuperació de la coberta forestal. Per exemple, si després del foc s’hi aporta un excés de llavors de gramínies exòtiques, la densitat de cards serà molt menor, sense comprometre la regeneració de la vegetació natural. Això ve a ser un mimetisme de les condicions naturals, però amb el detall que la dispersió de llavors per part d’animals (humans inclosos) seria més important que no pel vent. En resum, encara que de vegades es parli d’aquest card com un invasor, en realitat els problemes són deguts a la mala conservació dels hàbitats naturals: la seva degradació és el que fa que les espècies pioneres proliferin més del compte i persisteixin més del que tocaria. És a dir, no s’ha de confondre la malaltia amb el símptoma. O tractant-se d’un afer espinós, caldrà recordar que sí, definitivament, la mida acaba essent important...
Cristian Ruiz Altaba
Servei d’Educació Ambiental
